viernes, 27 de diciembre de 2013

MIS DÍAS FELICES de Marion Vernoux ELS MEUS DIES FELIÇOS de Marion Vernoux







La actriz Fanny Ardant saltó a la fama cuando François Truffaut la eligió para el papel protagonista femenino de su penúltima película, “La mujer de al lado”, y con la que el gran cineasta tuvo a su tercera y última hija, Joséphine, poco antes de su repentina muerte en 1984 por un cáncer. A sus 63 años, Ardant aun está de muy buen ver, pero como suele ser habitual en las actrices francesas maduritas, sus personajes no se basan sólo en el físico, sino en algo más, al contrario que el cine americano, que margina en cierto modo a las actrices de cierta edad. La Ardant encarna aquí a una dentista jubilada, residente en una ciudad costera del Sudoeste francés, a la que un día sus hijas hacen socia de un club para la Tercera Edad, muy a su pesar. Acaba apuntándose a algunos talleres de allí, en especial Informática, y acaba enamorándose del guapo profesor de la materia (Laurent Lafitte, “Pequeñas mentiras sin importancia”). Como esta es una película francesa, como podemos imaginarán, se enamorarán con todas sus consecuencias, pese a que ella sea una mujer casada y pronto corra la noticia por la ciudad, con el consiguiente mosqueo de su marido (Patrick Chesnais, “No estoy hecho para ser amado”). Se ve con agrado, muestra lo gran actriz que es Fanny Ardant y lo atractiva que sigue a su edad, eclipsando ella sola a todo el reparto, pero el problema es que todo acaba siendo muy previsible, incluido el final, al contrario de otras películas francesas que cuando tratan el adulterio, lo hacen sin moralismos falsos ni toques carcas. Aunque ésta consigue no parecer conservadora, ni mucho menos, pero la sensación final no es demasiado buena.

MIS DÍAS FELICES: * * *

"ELS MEUS DIES FELIÇOS" de Marion Vernoux

L'actriu Fanny Ardant va saltar a la fama quan François Truffaut la va triar per al paper protagonista femení de la seva penúltima pel lícula, "La dona del costat" , i amb la qual el gran cineasta va tenir la seva tercera i última filla, Joséphine, poc abans de la seva sobtada mort el 1984 per un càncer. Als seus 63 anys, Ardant encara està de molt bon veure, però com sol ser habitual en les actrius franceses maduretes, els seus personatges no es basen només en el físic, sinó en alguna cosa més, al contrari que el cinema americà, que margina en certa manera a les actrius amb una certa edat. L’Ardant encarna aquí a una dentista jubilada, resident a una ciutat costanera del Sud-oest francès, a la qual un dia les seves filles la fan sòcia d'un club per a la Tercera Edat, molt al seu pesar. Acaba apuntant-se a alguns tallers d'allà, especialment Informàtica, i acaba enamorant-se del guapo professor de la matèria (Laurent Lafitte, "Petites mentides sense importància"). Com que aquesta és una pel lícula francesa, com podeu imaginar-se, s'enamoraran amb totes les conseqüències, tot i que ella sigui una dona casada i aviat corre la notícia per la ciutat, amb el consegüent empipament del seu marit (Patrick Chesnais, “No estic pas fet perquè algú m’estimi”). Es veu agradablement, mostra com és de gran actriu Fanny Ardant i l’atractiva que continua sent amb la seva edat, eclipsant tota sola a tot el repartiment, però el problema és que tot acaba sent molt previsible, fins i tot el final, al contrari d'altres pel lícules franceses que quan tracten l'adulteri, ho fan sense moralismes falsos ni tocs carrinclons. Encara que aquesta aconsegueix no semblar conservadora, ni de bon tros, però la sensació final no és gaire bona .

ELS MEUS DIES FELIÇOS : * * *








No hay comentarios:

Publicar un comentario