QUISOCJO

Loading...

lunes, 27 de enero de 2014

CONSULTA, BARÇA I VIDA PRIVADA - CONSULTA, BARÇA Y VIDA PRIVADA



El Parlament de Catalunya, amb diputats triats pels vots del poble i amb les seves conviccions, encertades o no segons els casos, han votat allò que van voler votar. Una altra cosa és la demagògia que s’hi veu darrera d’algunes actituds, sobretot a Madrid. Ja tenim apresa de memòria la llarga llista d’amenaces si se’n fa la consulta, fins i tot amb la presó, i algú, que encara viu a l’Edat de Pedra, ha dit que cal un afusellament massiu. 



Mentre que a països més civilitzats i amb una població més culta com el Canadà, han deixat fer referèndums a la província del Québec, diferent en gairebé tot de l’Estat canadenc (catòlica, de parla francesa i ètnia llatina francesa, al contrari dels canadencs anglosaxons, protestants i de parla anglesa), tot i que en dues vegades que l’han fet, el “No” ha guanyat. Però els han deixat fer les seves consultes. I fins i tot els deixen que el cinema que els quebequesos fan en la seva llengua (el francès “québecois”) hi vagi sense problemes als Òscar en Millor Pel.lícula de Parla No Anglesa, guanyant-lo més d’un cop (el 2004 ho van guanyar amb l’excel.lent “Les invasions bàrbares” de Denis Arcand, una gran pel.lícula). 



Però Catalunya té que buscar-se la vida a la seva manera, al seu estil, modestament. No sé si serviran gaire enviar-hi cartes als dirigents estrangers o entrevistes a cadenes de televisió prestigioses com la BBC. Però n’hi ha simpaties per Catalunya a l’estranger poc manifestades, o que es diuen d’amagat, com quan de tant en tant se’n diu a França que els agradaria l’existència “d’una Bèlgica del Sud”.



La sobtada dimissió de Sandro Rosell com a President del Barça per l’afer Neymar ha deixat bocabadada a molta gent. Jo, mai no he simpatitzat amb aquest President, que quan el Barça era atacat des de Madrid, sobretot quan la nefasta era de Mourinho, només contestava amb la boca petita, no sigui que enfadés els mitjans de comunicació, madrilenys sobretot, que l’havien donat suport quan ell era enfrontat amb Joan Laporta. Tampoc no va ser gens humà amb Éric Abidal, el qual va lluitar amb coratge dos cops contra el càncer i el va vèncer, però no va renovar-li el contracte i ara Abi és titular indiscutible al Mònaco, malgrat els seus 35 anys d’edat. I no diguem allò que li va fer al Johan Cruyff, conegut per tothom. 



L’afer Neymar, encara no explicat del tot, li va sortir per la culata. Tanmateix, no hi estic gens d’acord amb això que diu la Premsa de Madrid, que vol aprofitar això per enfonsar el Barça i posar dins un altar al seu Reial Madrid, sobretot després de la Pilota d’Or al Cristiano Ronaldo.




I acabo amb un tema que ha sigut de moda al país veí, que François Hollande tingui una amant, l’actriu Julie Gaye, cosa que podria acabar amb la seva relació amb Valérie Trierweiler, que també va ser amant seva fa anys i va aconseguir que ell abandonés Segolène Royal. Ell ha reaccionat molt bé, vull dir que això només es assumpte privat d’ell, i així té que ser. No vull ser malpensat, però potser ell tenia motius per buscar-se una altra, com els té una dona que se’n busca d’amants, que ja no és gens feliç amb la parella i que tot és dins el més negre ensopiment. I la Trierweiler, antipàtica per la majoria dels seus conciutadans, sembla que només el vol a ell mentre ell sigui important, i quan ja no ho sigui, apa, nois, a cercar-ne un altre peix gros. 



La revista “El Jueves” i el programa de TV3 “Polònia” ja han fet broma amb la possibilitat de que Rajoy o Mas tingueren d’amants, només per aconseguir més simpaties dels seus conciutadans (perquè així no semblen avorrits) o per fer oblidar d’altres afers polítics. No els veig gens ni mica com amants tipus Rocco Siffredi, i menys encara al Rajoy. Potser al Mas, però els francesos son mestres en aquest tipus d’assumptes i saben com caure simpàtics.



CONSULTA, BARÇA Y VIDA PRIVADA


El Parlamento de Catalunya, con diputados elegidos por los votos del pueblo y con sus convicciones, acertadas o no según los casos, han votado lo que quisieron votar. Otra cosa es la demagogia que se ve detrás de algunas actitudes, sobre todo en Madrid. Ya tenemos aprendida de memoria la larga lista de amenazas si se hace la consulta, incluso con la cárcel, y alguien, que aún vive en la Edad de Piedra, dijo que debería de haber un fusilamiento masivo. 


Mientras que en países más civilizados y con una población más culta como Canadá, han dejado hacer referéndums a la provincia de Québec, diferente en casi todo del Estado canadiense (católica, de habla francesa y etnia latina francesa, al contrario de los canadienses anglosajones, protestantes y de habla inglesa), aunque en dos veces que han hecho un referéndum, el "No" ha ganado. Pero les han dejado hacer sus consultas. E incluso les dejan que el cine que los quebequeses hacen en su lengua (el francés “québecois”) vaya sin problemas a los Óscar en Mejor Película de Habla No Inglesa, ganándolo más de una vez (en 2004 lo ganaron con la excelente "Las invasiones bárbaras" de Denis Arcand, una gran película). 


Pero Catalunya tiene que buscarse la vida a su manera, a su estilo, modestamente. No sé si servirá de mucho enviar cartas a los dirigentes extranjeros o entrevistas en cadenas de televisión prestigiosas como la BBC. Pero hay simpatías por Catalunya en el extranjero poco manifestadas, o que se dicen a escondidas, como cuando de vez en cuando se dice en Francia que les gustaría la existencia "de una Bélgica del Sur".


La repentina dimisión de Sandro Rosell como presidente del Barça por el asunto Neymar ha dejado boquiabierta a mucha gente. Yo nunca he simpatizado con este Presidente, que cuando el Barça era atacado desde Madrid, sobre todo cuando la nefasta era de Mourinho, sólo contestaba con la boca pequeña, no sea que hiciera enfadar a los medios de comunicación, madrileños sobre todo, que le habían apoyado cuando estaba enfrentado con Joan Laporta. Tampoco fue nada humano con Éric Abidal, que luchó con coraje dos veces contra el cáncer y lo venció, pero no le renovó el contrato y ahora Abi es titular indiscutible en el Mónaco, a pesar de sus 35 años de edad. Y no digamos lo que le hizo al Johan Cruyff, conocido por todos. 


El asunto Neymar, aún no explicado del todo, le salió por la culata. Sin embargo, no estoy nada de acuerdo con lo que dice la Prensa de Madrid, que quiere aprovechar esto para hundir el Barça y poner en un altar a su Real Madrid, sobre todo después del Balón de Oro a Cristiano Ronaldo.


Y acabo con un tema que ha estado de moda en el país vecino, que François Hollande tenga una amante, la actriz Julie Gaye, lo que podría acabar con su relación con Valérie Trierweiler, que también fue amante suya hace años y consiguió que él abandonara a Segolène Royal. Él ha reaccionado muy bien, quiero decir que esto sólo es asunto privado de él, y así tiene que ser. No quiero ser mal pensado, pero quizás él tenía motivos para buscarse otra, como los tiene una mujer que se busca amantes, que ya no es nada feliz con la pareja y que todo era en el más negro aburrimiento. Y la Trierweiler, antipática para la mayoría de sus conciudadanos, parece que sólo lo ama a él mientras él sea importante, y cuando ya no lo sea, venga, chicos, a buscar otro pez gordo. 


La revista "El Jueves" y el programa de TV3 "Polònia" ya han bromeado con la posibilidad de que Rajoy o Mas tuvieran amantes, sólo para conseguir más simpatías de sus conciudadanos (por que así no parecen aburridos) o para hacer olvidar otros chanchullos políticos. No los veo en absoluto como amantes tipo Rocco Siffredi, y menos aún al Rajoy. Quizás el Mas, pero los franceses son maestros en este tipo de asuntos y saben cómo caer simpáticos .


La meva opinió de la sobtada dimissió de Sandro Rosell (i l'opinió d'un altre)



http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/entre-tots/nalegro-que-rosell-sen-vagi/100785.shtml
Hi reprodueixo el meu comentari que he desat ara a la meva pàgina de Facebook:

Amb la dimissió sobtada de Sandro Rosell com a President del Barça, he trobat aquesta opinió d'un lector d'El Periódico de Catalunya que resumeix això que molts barcelonistes hi pensàvem de la seva gestió, que va començar amb la polèmica amb Johan Cruyff, després amb Guardiola, amb la seva incapacitat per enfrontar-se al Reial Madrid i al prepotent Mourinho, la manca d'humanitat amb Abida
l i la gota que va vessar el got va ser l'afer Neymar, que va fer que el Barça tingués un grandíssim jugador, que esperem que sigui molts anys amb nosaltres, però ara s'hi veu que va haver molts punts foscos. Jo no vaig ser mai simpatitzant de Rosell, que va ser, a més, un xitxarel.lo dels antibarcelonistes que volien reduir el Barça que Joan Laporta va fer gran i únic al no-res. A més, Rosell tenia al cap només venjar-se de Laporta, de Cruyff, de Guardiola i tots aquests que no eren del seu gust.

JULIÁN JUAN LACASA
Dijous, 23 de gener del 2014 Adrià Aguixà Pardo (Linyola)
Si Rosell se'n va s'ha de dir que ell i la seva junta han enfonsat el Barça. Ha trencat la relació amb una icona del club (tots sabem que no lliga amb en Cruyff). Molt bones paraules però no volia mantenir Guardiola: era un èxit de l'altra junta i no va parar fins que va aconseguir que se n'anés. Rosell ha actuat amb esperit de venjança amb tota la gestió de la junta anterior. I no ha tingut categoria en la gestió del tema dels avals de l'altra junta. Tampoc ha tingut mai carisma per denunciar els atacs de Madrid en l'època Mourinho. Aquest president només ha treballat pels seus interessos i negocis particulars, que els té bàsicament al Brasil. Va gestionar sense humanitat ni decència el tema Abidal. ¿Per què Tito sí i Abidal no? Només era un tema de diners. I no és que jo tingui res en contra de Tito. A més, va vendre el prestigi del club relegant Unicef a un segon terme, sense anul·lar el tracte amb aquest organisme per vergonya. Rosell ha enganyat els socis modificant constantment els tractes inicials amb Qatar. Ha enganyat els socis en la compra de Neymar: la seva gestió ha estat únicament mercantilista, sense considerar que el Barça és alguna cosa més que un club de futbol. Ha dissolt seccions que donaven imatge però costaven diners. I el pitjor de tot, aconseguirà que a la llarga Messi se'n vagi. Dir que se'n va per no perjudicar el Barça és hipocresia. Ja està bé, ¿no? Jo me n'alegro que se'n vagi.

sábado, 4 de enero de 2014

“EL CORONEL MACIÀ” de Josep Maria Forn









Una película poco vista y difícil de encontrar en los videoclubs, al menos en alquiler (la he tenido que comprar en la Librería Blanquerna de Madrid, perteneciente a la Generalitat), con un planteamiento valiente, que a algunos no gustará. Igual que no gusta a algunos el Napoleón Bonaparte que bordaba Christian Clavier en aquella excelente serie de televisión, sobre todo cuando habla de otros países con los que tuvo guerras. Aquí se nos habla de algo poco conocido: el fundador de la actual Generalitat de Catalunya, me refiero la moderna, contando la época en el exilio (1939-1977) hasta su restauración en territorio catalán por Josep Tarradellas, Francesc Macià, fue coronel del Ejército español, y todo iba bien, hasta que unos militares destinados en Barcelona decidieron por su cuenta asaltar y destruir las sedes de la revista satírica “Cu-cut!” y el diario “La veu de Catalunya”, arrasándolo todo y lanzando gritos de “¡Muera Catalunya!” Ello indignó a Macià y en vez de solidarizarse con sus colegas, pidió que fueran procesados por indisciplina, algo contemplado en la Justicia militar. Con ello empieza su desapego al Ejército por sus cada vez más irreconciliables diferencias con sus altos mandos y compañeros de rango, hasta que le ofrecen ser Diputado en Madrid por Les Borges Blanques, su pueblo. La vida poco conocida de un personaje histórico importante de la Historia reciente, y que no gusta a todos. El cineasta y productor Josep Maria Forn, que ya llevó al cine el infamante proceso del franquismo contra el sucesor de Macià en la Generalitat, Lluís Companys, en “Companys, proceso en Catalunya”, vuelve al drama histórico tomando personajes reales mezclándolos con otros ficticios. Aquí, la vida de Macià está contada por una escritora irlandesa que habla catalán con acento irlandés y que llega a Barcelona a trabajar en “La veu de Catalunya”, interpretada por Molly Malcolm (“La caja Kovak”, “El maquinista”…), que le da un aspecto más objetivo a la historia. El propio Macià lo encarna sobresalientemente Abel Folk (“GAL”, “El porqué de las cosas”…), poniendo un creíble acento de Lleida, como el que tenía Macià. Ellos son los personajes más importantes, ya que el resto son secundarios en un reparto coral, pero destaco a Marta Marco como Eugènia, la esposa de Macià; Juan Luis Gallardo y Xabier Elorriaga como dos militares amigos suyos. Eso sí, se les presenta manteniendo siempre su dignidad personal, pese a sus ideas distintas. Si aparece algún extremista, se le presenta así por que lo es. Aceptable ambientación, sin despilfarros exagerados, pero siempre adecuada. En algunos momentos parece una de aquellas producciones británicas que se ambientan en el siglo XIX. Se le agradece que sea una película valiente, sin pararse a pensar si gustará a algunos o no. En Madrid se exhibió casi a escondidas, algo que me parece mal hecho. “Salvador Puig Antich” era igual de ambiciosa y valiente, pero se recibió mejor.

EL CORONEL MACIÀ: * * *


“EL CORONEL MACIÀ” de Josep Maria Forn
Una pel·lícula poc vista i difícil de trobar als videoclubs, almenys en lloguer (l'he hagut de comprar a la Llibreria Blanquerna de Madrid, pertanyent a la Generalitat), amb un plantejament valent, que a alguns no agradarà. Igual que no agrada a alguns el Napoleó Bonaparte que brodava en Christian Clavier en aquella excel·lent sèrie de televisió, sobretot quan parla d'altres països amb els quals va tenir guerres. Aquí se'ns parla d'alguna cosa poc coneguda: el fundador de l'actual Generalitat de Catalunya, em refereixo la moderna, contant l'època en l'exili (1939-1977) fins a la seva restauració en territori català per en Josep Tarradellas, Francesc Macià, va ser coronel de l'Exèrcit espanyol, i tot anava bé, fins que uns militars destinats a Barcelona van decidir pel seu compte assaltar i destruir les seus de la revista satírica “Cu-cut!” i el diari “La veu de Catalunya”, arrasant-lo tot i llançant crits de “Mori Catalunya!” Això va indignar al Macià i en comptes de solidaritzar-se amb els seus col·legues, va demanar que fossin processats per indisciplina, cosa contemplada a la Justícia militar. Amb això comença el seu desencís a l'Exèrcit per les seves cada cop més irreconciliables diferències amb els seus alts comandaments i companys de rang, fins que li oferixen ser Diputat a Madrid per Les Borges Blanques, el seu poble. La vida poc coneguda d'un personatge històric important de la Història recent, i que no agrada a tots. El cineasta i productor Josep Maria Forn, que ja va dur al cinema l’infamant procés del franquisme contra el successor d’en Macià a la Generalitat, Lluís Companys, en “Companys, procès a Catalunya”, torna al drama històric prenent personatges reals barrejant-los amb d’altres ficticis. Aquí, la vida d’en Macià està contada per una escriptora irlandesa que parla català amb accent irlandès i que arriba a Barcelona a treballar a “La veu de Catalunya”, interpretada per la Molly Malcolm (“La caixa Kovak”, “El maquinista”…), que li dóna un aspecte més objectiu a la història. El mateix Macià ho encarna excel·lentment l’Abel Folk (“GAL”, “El perquè de tot plegat”…), fent un creïble accent de Lleida, com el que tenia en Macià. Ells són els personatges més importants, ja que la resta són secundaris en un repartiment coral, però destaco a la Marta Marco com l’Eugènia, la muller del Macià; Juan Luis Gallardo i Xabier Elorriaga com dos militars amics seus. Això sí, se'ls presenta mantenint sempre la seva dignitat personal, malgrat les seves idees diferents. Si hi apareix algun extremista, se li presenta així per que ho és. Acceptable ambientació, sense despeses exagerades, però sempre adequada. En alguns moments sembla una d'aquelles produccions britàniques que s'ambienten al segle XIX. Se li agraeix que sigui una pel·lícula valenta, sense parar-se a pensar si agradarà a alguns o no. A Madrid es va exhibir gairebé d'amagat, cosa que em sembla malament. “Salvador Puig Antich” era igual d'ambiciosa i valenta, però es va rebre millor.
EL CORONEL MACIÀ: * * *

jueves, 2 de enero de 2014

"VICKY CRISTINA BARCELONA" de Woody Allen

La cuarta película de Woody Allen en Europa se hizo en nuestro país, tomando Barcelona como principal escenario y una parte para Oviedo. Fue polémica desde el momento mismo de que se anunció su rodaje, quizá más por razones políticas que por otra cosa, ya que había partidos ansiosos de meter su visión de Barcelona en el filme. Luego estaban los partidarios y detractores de Allen, estos últimos más partidarios de traer a alguien como Spielberg, más “decente” para su gusto, ya que veían al maestro neoyorkino como a una especie de degenerado. Después el paroxismo llegó con el rodaje de la película durante Julio y Agosto del 2007, con miles de personas presentes en el mismo, tal es la devoción que se le tiene a Allen en la capital catalana. Y finalmente la polémica con declaraciones del productor ejecutivo, Jaume Roures, dueño de Mediapro, diciendo que si Allen jamás volverá a rodar en Barcelona por no sé qué, y que luego no era cierto eso... Lo que la gente se quedarà es con que el retrato de Barcelona que hace Allen no se acerca a la realidad, es más bien el mismo que ha hecho de Nueva York durante años, es decir, más a su gusto que lo que existe de verdad. Trata de dos turistas americanas, de Nueva York (Scarlett Johansson y Rebecca Hall), que vienen a pasar vacaciones en Barcelona, y se llaman como las del título. Una está comprometida y la otra va por libre. Se alojan en la casa de una pariente (Patricia Clarkson, “Elegy”), y en una fiesta conocen a un pintor bohemio y mujeriego, Juan Antonio (Javier Bardem), el cual les tirarà los tejos a las dos sin complejos. Las invita a pasar un fin de semana en Oviedo y más tarde aparecerá la ex esposa del pintor, la temperamental y desequilibrada María Elena (Penélope Cruz, Óscar y Goya por este papel). Todo está contado como uno de aquellos “Cuentos Morales” de Éric Rohmer, y pesa mucho el aire de tópico español sobre Barcelona, con música de Paco De Lucía, por ejemplo, que quita credibilidad al relato, aparte que no hay mucha profundidad en situaciones y personajes. Además, todo es de tarjeta postal, Barcelona y Oviedo salen preciosas. Pero el ritmo es ameno y los habituales diálogos de Allen hacen llevadero todo. La fotografía de Javier Aguirresarobe (“Mar adentro”) es adecuada para el ambiente bohemio y sin prejuicios que se presenta, algo habitual cuando a los americanos se les habla de Europa. Ah, las escenas de lesbianismo muy comentadas entre Scarlett y Penélope, una en una sala de revelado y otra en plan “ménage-à-trois” con Bardem, son sólo besos de pocos segundos. A veces se habla demasiado de cosas sin importancia.


VICKY CRISTINA BARCELONA: * * *

“VICKY CRISTINA BARCELONA” de Woody Allen

La quarta pel·lícula de Woody Allen a Europa es va fer al nostre país, prenent Barcelona com a principal escenari i una part per a Oviedo. Va ser polèmica des del moment mateix que es va anunciar el seu rodatge, potser més per raons polítiques que no pas per una altra cosa, ja que hi havia partits ansiosos de ficar la seva visió de Barcelona al film. Després, hi eren els partidaris i detractors d’Allen, aquests últims més partidaris de portar a algú com en Spielberg, més “decent” per al seu gust, ja que veien al mestre novaiorquès com a una mena de degenerat. Després, el paroxisme va arribar amb el rodatge de la pel·lícula durant Juliol i Agost del 2007, amb milers de persones presents al mateix, tal és la devoció que se li té a Allen, a la capital catalana. I finalment la polèmica amb declaracions del productor executiu, en Jaume Roures, l’amo de Mediapro, dient que si Allen mai no tornarà a rodar a Barcelona per no sé què, i que després no era pas cert això... El que la gent es quedarà és amb que el retrat de Barcelona que fa Allen no s'acosta a la realitat, és més aviat el mateix que ha fet de Nova York durant anys, és a dir, més al seu gust que no pas el que existeix de debò. Tracta de dos turistes americanes, de Nova York (Scarlett Johansson i Rebecca Hall), que hi vénen a passar vacances a Barcelona, i es diuen com les del títol. Una està compromesa i l'altra va per lliure. S'allotgen a la casa d'una parent (Patrícia Clarkson, “Elegy”), i a una festa coneixen a un pintor bohemi i faldiller, en Juan Antonio (Javier Bardem), el qual tractarà de lligar-se-les a totes dues sense complexos. Les convida a passar un cap de setmana a Oviedo i més tard hi apareixerà la ex muller del pintor, la temperamental i esbojarrada María Elena (Penèlope Cruz, Óscar i Goya per aquest paper). Tot està contat com un d'aquells “Contes Morals” d’Éric Rohmer, i pesa molt l'aire de tòpic espanyol sobre Barcelona, amb música d’en Paco De Lucía, per exemple, que treu credibilitat al relat, a part que no hi ha gaire profunditat en situacions i personatges. A més, tot és de targeta postal, Barcelona i Oviedo surten precioses. Però el ritme és amè i els habituals diàlegs d’Allen fan suportable tot. La fotografia de Javier Aguirresarobe (“Mar adentro”) és l’adient per a l'ambient bohemi i sense prejudicis que es presenta, cosa habitual quan als americans se'ls parla d'Europa. Ah, les escenes de lesbianisme molt comentades entre la Scarlett i la Penèlope, una a una sala de revelat i l’altra en pla “ménage-à-trois” amb en Bardem, són només petons de pocs segons. De vegades es parla massa de coses sense importància.


VICKY CRISTINA BARCELONA: * * *