lunes, 27 de enero de 2014

CONSULTA, BARÇA I VIDA PRIVADA - CONSULTA, BARÇA Y VIDA PRIVADA



El Parlament de Catalunya, amb diputats triats pels vots del poble i amb les seves conviccions, encertades o no segons els casos, han votat allò que van voler votar. Una altra cosa és la demagògia que s’hi veu darrera d’algunes actituds, sobretot a Madrid. Ja tenim apresa de memòria la llarga llista d’amenaces si se’n fa la consulta, fins i tot amb la presó, i algú, que encara viu a l’Edat de Pedra, ha dit que cal un afusellament massiu. 



Mentre que a països més civilitzats i amb una població més culta com el Canadà, han deixat fer referèndums a la província del Québec, diferent en gairebé tot de l’Estat canadenc (catòlica, de parla francesa i ètnia llatina francesa, al contrari dels canadencs anglosaxons, protestants i de parla anglesa), tot i que en dues vegades que l’han fet, el “No” ha guanyat. Però els han deixat fer les seves consultes. I fins i tot els deixen que el cinema que els quebequesos fan en la seva llengua (el francès “québecois”) hi vagi sense problemes als Òscar en Millor Pel.lícula de Parla No Anglesa, guanyant-lo més d’un cop (el 2004 ho van guanyar amb l’excel.lent “Les invasions bàrbares” de Denis Arcand, una gran pel.lícula). 



Però Catalunya té que buscar-se la vida a la seva manera, al seu estil, modestament. No sé si serviran gaire enviar-hi cartes als dirigents estrangers o entrevistes a cadenes de televisió prestigioses com la BBC. Però n’hi ha simpaties per Catalunya a l’estranger poc manifestades, o que es diuen d’amagat, com quan de tant en tant se’n diu a França que els agradaria l’existència “d’una Bèlgica del Sud”.



La sobtada dimissió de Sandro Rosell com a President del Barça per l’afer Neymar ha deixat bocabadada a molta gent. Jo, mai no he simpatitzat amb aquest President, que quan el Barça era atacat des de Madrid, sobretot quan la nefasta era de Mourinho, només contestava amb la boca petita, no sigui que enfadés els mitjans de comunicació, madrilenys sobretot, que l’havien donat suport quan ell era enfrontat amb Joan Laporta. Tampoc no va ser gens humà amb Éric Abidal, el qual va lluitar amb coratge dos cops contra el càncer i el va vèncer, però no va renovar-li el contracte i ara Abi és titular indiscutible al Mònaco, malgrat els seus 35 anys d’edat. I no diguem allò que li va fer al Johan Cruyff, conegut per tothom. 



L’afer Neymar, encara no explicat del tot, li va sortir per la culata. Tanmateix, no hi estic gens d’acord amb això que diu la Premsa de Madrid, que vol aprofitar això per enfonsar el Barça i posar dins un altar al seu Reial Madrid, sobretot després de la Pilota d’Or al Cristiano Ronaldo.




I acabo amb un tema que ha sigut de moda al país veí, que François Hollande tingui una amant, l’actriu Julie Gaye, cosa que podria acabar amb la seva relació amb Valérie Trierweiler, que també va ser amant seva fa anys i va aconseguir que ell abandonés Segolène Royal. Ell ha reaccionat molt bé, vull dir que això només es assumpte privat d’ell, i així té que ser. No vull ser malpensat, però potser ell tenia motius per buscar-se una altra, com els té una dona que se’n busca d’amants, que ja no és gens feliç amb la parella i que tot és dins el més negre ensopiment. I la Trierweiler, antipàtica per la majoria dels seus conciutadans, sembla que només el vol a ell mentre ell sigui important, i quan ja no ho sigui, apa, nois, a cercar-ne un altre peix gros. 



La revista “El Jueves” i el programa de TV3 “Polònia” ja han fet broma amb la possibilitat de que Rajoy o Mas tingueren d’amants, només per aconseguir més simpaties dels seus conciutadans (perquè així no semblen avorrits) o per fer oblidar d’altres afers polítics. No els veig gens ni mica com amants tipus Rocco Siffredi, i menys encara al Rajoy. Potser al Mas, però els francesos son mestres en aquest tipus d’assumptes i saben com caure simpàtics.



CONSULTA, BARÇA Y VIDA PRIVADA


El Parlamento de Catalunya, con diputados elegidos por los votos del pueblo y con sus convicciones, acertadas o no según los casos, han votado lo que quisieron votar. Otra cosa es la demagogia que se ve detrás de algunas actitudes, sobre todo en Madrid. Ya tenemos aprendida de memoria la larga lista de amenazas si se hace la consulta, incluso con la cárcel, y alguien, que aún vive en la Edad de Piedra, dijo que debería de haber un fusilamiento masivo. 


Mientras que en países más civilizados y con una población más culta como Canadá, han dejado hacer referéndums a la provincia de Québec, diferente en casi todo del Estado canadiense (católica, de habla francesa y etnia latina francesa, al contrario de los canadienses anglosajones, protestantes y de habla inglesa), aunque en dos veces que han hecho un referéndum, el "No" ha ganado. Pero les han dejado hacer sus consultas. E incluso les dejan que el cine que los quebequeses hacen en su lengua (el francés “québecois”) vaya sin problemas a los Óscar en Mejor Película de Habla No Inglesa, ganándolo más de una vez (en 2004 lo ganaron con la excelente "Las invasiones bárbaras" de Denis Arcand, una gran película). 


Pero Catalunya tiene que buscarse la vida a su manera, a su estilo, modestamente. No sé si servirá de mucho enviar cartas a los dirigentes extranjeros o entrevistas en cadenas de televisión prestigiosas como la BBC. Pero hay simpatías por Catalunya en el extranjero poco manifestadas, o que se dicen a escondidas, como cuando de vez en cuando se dice en Francia que les gustaría la existencia "de una Bélgica del Sur".


La repentina dimisión de Sandro Rosell como presidente del Barça por el asunto Neymar ha dejado boquiabierta a mucha gente. Yo nunca he simpatizado con este Presidente, que cuando el Barça era atacado desde Madrid, sobre todo cuando la nefasta era de Mourinho, sólo contestaba con la boca pequeña, no sea que hiciera enfadar a los medios de comunicación, madrileños sobre todo, que le habían apoyado cuando estaba enfrentado con Joan Laporta. Tampoco fue nada humano con Éric Abidal, que luchó con coraje dos veces contra el cáncer y lo venció, pero no le renovó el contrato y ahora Abi es titular indiscutible en el Mónaco, a pesar de sus 35 años de edad. Y no digamos lo que le hizo al Johan Cruyff, conocido por todos. 


El asunto Neymar, aún no explicado del todo, le salió por la culata. Sin embargo, no estoy nada de acuerdo con lo que dice la Prensa de Madrid, que quiere aprovechar esto para hundir el Barça y poner en un altar a su Real Madrid, sobre todo después del Balón de Oro a Cristiano Ronaldo.


Y acabo con un tema que ha estado de moda en el país vecino, que François Hollande tenga una amante, la actriz Julie Gaye, lo que podría acabar con su relación con Valérie Trierweiler, que también fue amante suya hace años y consiguió que él abandonara a Segolène Royal. Él ha reaccionado muy bien, quiero decir que esto sólo es asunto privado de él, y así tiene que ser. No quiero ser mal pensado, pero quizás él tenía motivos para buscarse otra, como los tiene una mujer que se busca amantes, que ya no es nada feliz con la pareja y que todo era en el más negro aburrimiento. Y la Trierweiler, antipática para la mayoría de sus conciudadanos, parece que sólo lo ama a él mientras él sea importante, y cuando ya no lo sea, venga, chicos, a buscar otro pez gordo. 


La revista "El Jueves" y el programa de TV3 "Polònia" ya han bromeado con la posibilidad de que Rajoy o Mas tuvieran amantes, sólo para conseguir más simpatías de sus conciudadanos (por que así no parecen aburridos) o para hacer olvidar otros chanchullos políticos. No los veo en absoluto como amantes tipo Rocco Siffredi, y menos aún al Rajoy. Quizás el Mas, pero los franceses son maestros en este tipo de asuntos y saben cómo caer simpáticos .


No hay comentarios:

Publicar un comentario