QUISOCJO

Loading...

domingo, 30 de marzo de 2014

DIEZ AÑOS DESPUÉS DEL 11-M Y FLORENTINO PÉREZ DEU ANYS DESPRÉS DEL 11-M I FLORENTINO PÉREZ



Hace una década del mayor atentado terrorista en suelo del Estado español. Una década con daños colaterales que quizá serán irreparables. Irreparables por que víctimas inocentes lo han sufrido, y no me refiero sólo a los muertos y sus parientes, sino a los que han sufrido una repugnante campaña de acoso y descrédito general sin merecerlo, dirigida por cuatro iluminados al servicio de oscuros intereses, varios de ellos periodistas de medios poderosos. 



Uno de ellos ha dejado de ser director del periódico que dirigía, y aun se vanagloria de lo que hizo durante los años de su gestión. Otro, venido a menos por que abandonó la emisora de radio en donde estaba y fundó otra, más modesta, también se vanagloria de lo que hizo y sigue haciendo. 



Y ellos siguen diciendo que las pruebas estaban manipuladas, que fue ETA la auténtica autora de todo, que fue una conspiración para echar al PP del poder, incluso que servicios secretos extranjeros actuaron para ello, sobre todo Marruecos y Francia, deseosos de poner a Zapatero, gran admirador de la cultura francesa... Pilar Manjón, que perdió a su hijo en uno de los trenes arrasados por las bombas, ha sufrido ataques y difamaciones de esta gente, a la cual muestran como la “mala” y ellos mismos se muestran como “perseguidos”. 





Y hay un grupúsculo extraño llamado Peones Negros, que aun se sigue manifestando cada 11-M al lado de la Estación de Atocha, montando un púlpito allí, con micrófono y altavoz, y adornado con la bandera española, cuyo orador habla como si sólo él estuviera en posesión de la verdad. Lo curioso es que siguen con sus discursos, pese a que los que les escuchan son poquísima gente, y la mayoría son transeúntes que pasan por allí y van a algún tren de Cercanías o esperan el autobús, que les miran como si fueran algunos de esos excéntricos que piden un donativo para alguna Iglesia evangélica. Ellos mismos son una caricatura, les he visto alguna vez cuando yo salía de algún tren.



Por otro lado, hay un personaje llamado Florentino Pérez, Presidente de un conocido club de fútbol y de baloncesto, el cual hace pocas semanas, en el programa de Jordi Evole “Salvados”, habló con una soberbia y una prepotencia inenarrables de varios temas que no tenían que ver con lo deportivo, sino con sus negocios particulares, ya que él es Presidente de ACS, la famosa empresa constructora. 



Ninguneó a varios políticos que denunciaban sus chanchullos inmobiliarios (Gaspar Llamazares y Matilde Fernández), y negó el favor que tiene de muchos poderosos y políticos, ya que él ha convertido el palco del Estadio Santiago Bernabéu en un lugar para hacer negocios, aunque él, como dije antes, lo niegue (José María Aznar, cada vez que va a ese palco, parece que él es el Presidente madridista y no Florentino). Llegó a exigir el indulto para el corrupto José María Del Nido, ex Presidente del Sevilla (al cual ya ve reinsertado), halagó la reforma laboral de Rajoy y llegó a decir “Los niños de África pasan hambre y sólo tienen al Real Madrid”. Sí, como si eso les diera de comer, al presumir de que su club aporta valores al mundo. Hay maneras más elegantes de decir eso. El Barça también aporta valores al mundo, pero sabe que los niños africanos quieren comer ante todo, lo de disfrutar con los goles de Leo Messi vendrá después.


DEU ANYS DESPRÉS DEL 11-M I FLORENTINO PÉREZ



Fa una dècada del major atemptat terrorista dins el territori de l'Estat espanyol. Una dècada amb danys col laterals que potser seran irreparables. Irreparables perquè víctimes innocents ho han patit, i no em refereixo només als morts i els seus parents, sinó als que han patit una repugnant campanya d'assetjament i descrèdit general sense merèixer-ho, dirigida per quatre il luminats al servei de foscos interessos, alguns d’ells periodistes de mitjans poderosos. 


Un d'ells ha deixat de ser director del diari que dirigia, i encara es vanagloria d’allò que va fer durant els anys de la seva gestió. Un altre, vingut a menys perquè va abandonar l'emissora de ràdio on hi era i va fundar una altra, més modesta, també es vanagloria d’allò que va fer i continua fent. 


I ells continuen dient que les proves estaven manipulades, que va ser l’ETA l'autèntica autora de tot, que va ser una conspiració per fer fora el PP del poder, fins i tot que serveis secrets estrangers van actuar per a això, sobretot el Marroc i França, desitjosos de posar a Zapatero, gran admirador de la cultura francesa... Pilar Manjón, que va perdre al seu fill en un dels trens arrasats per les bombes, ha patit atacs i difamacions d'aquesta gent, a la qual mostren com la "dolenta" i ells mateixos es mostren com a "perseguits". 




I hi ha un grupuscle estrany anomenat Peones Negros, que encara es continua manifestant cada 11-M al costat de l'Estació d'Atocha, muntant un púlpit allà, amb micròfon i altaveu, i adornat amb la bandera espanyola, l’orador parla com si només ell estigués en possessió de la veritat. El curiós és que segueixen amb els seus discursos, tot i que els que se’ls escolten són poquíssima gent, i la majoria son transeünts que hi passen i van per agafar algun tren de Rodalies o s’hi esperen l’autobús, que se’ls miren com si fossin alguns d'aquests excèntrics que demanen un donatiu per a alguna Església evangèlica. Ells mateixos són una caricatura, els he vist alguna vegada quan jo sortia d'algun tren.



D'altra banda, hi ha un personatge anomenat Florentino Pérez, president d'un conegut club de futbol i de bàsquet, el qual, fa unes setmanes al programa de Jordi Évole "Salvados", va parlar amb una supèrbia i una prepotència inenarrables de diversos temes que no havien de veure amb d’allò esportiu, sinó amb els seus negocis particulars, ja que ell és President d'ACS, la famosa empresa constructora. 


Va ignorar a diversos polítics que denunciaven els seus tripijocs immobiliaris (Gaspar Llamazares i Matilde Fernández), i va negar el favor que té de molts poderosos i polítics, ja que ell ha convertit la llotja de l'Estadi Santiago Bernabéu en un lloc per fer negocis, encara que ell, com vaig dir abans, ho negui (José María Aznar, cada vegada que va a aquest llotja, sembla que ell és el president madridista i no pas Florentino). Va arribar a exigir l'indult per al corrupte José María Del Nido, expresident del Sevilla (al qual ja veu reinserit), va afalagar la reforma laboral de Rajoy i va arribar a dir "Els nens de l'Àfrica passen gana i només tenen al Reial Madrid". Sí, com si això els donés de menjar, en presumir que el seu club hi aporta valors a tot arreu. Hi ha maneres més elegants de dir això. El Barça també aporta valors a tot arreu, però sap que els nens africans volen menjar abans de res, el de gaudir amb els gols de Leo Messi en vindrà després.

martes, 18 de marzo de 2014

EL MÉDICO de Philipp Stölzl EL METGE de Philipp Stölzl








El escritor americano Noah Gordon escribió hace más de 30 años una novela que hablaba sobre un huérfano inglés que llega, después de muchas aventuras, a Ispahan, donde se encontrará con un famoso médico que tiene sus teorías sobre la Medicina. Todo empieza como si fuera una historia de Dickens trasladada a la Edad Media, con una Inglaterra de gente pobre atenazada por enfermedades y supersticiones. El protagonista tiene que quedarse con un buhonero (Stellan Skargaard, “Los fantasmas de Goya”), que ofrece remedios milagrosos contra enfermedades yendo en su carro ambulante, y separarse de su familia. Con él vivirá muchas aventuras vagando de pueblo en pueblo, pero al hacerse mayor, quiere aprender mucho más sobre Medicina, y decide hacer un largo viaje a Ispahan, en Persia. Después de aventuras arriesgadas e incluso una letal tormenta de arena, llega a la ciudad y conoce al prestigioso doctor Ibn Sina (Ben Kingsley). También conocerá al estrafalario Sha Ala ad-Daula (Olivier Martínez). Antes, en el desierto, conoció a la bella Rebeca (Emma Rigby), de la que se enamorará, y al llegar a la ciudad, reencontrándola, descubrirá que se va a casar con un rico local. Amoríos, pasiones, Ciencia y fundamentalismo religioso se entremezclan desde entonces. El fundamentalismo, por los ayatollahs locales, enemigos de la Ciencia y de todo lo que cuestione la autoridad religiosa del Islam. Todo está correctamente ambientado, desde la sórdida Edad Media inglesa hasta la más sofisticada ciudad de Ispahan, con algunos impresionantes paisajes con profundidad de campo que parecen reconstruidos con ordenador. El reparto, correcto, donde Ben Kingsley es el rey de la función, mucho más que el mismo protagonista. Y la dirección, notable, sirve para que las dos horas y media de metraje sean amenas, aunque no nos deje mucha huella finalmente y nos parezca todo ya algo visto. Es más, la confrontación Ciencia-Religión ya la habíamos visto, y mejor planteada, en “Ágora” de Alejandro Amenábar.

EL MÉDICO: * * *

"EL METGE" de Philipp Stölzl

L'escriptor americà Noah Gordon va escriure fa més de 30 anys una novel la que parlava d’un orfe anglès que hi arriba, després de moltes aventures, cap a Ispahan, on s’hi trobarà amb un famós metge que té les seves teories de la Medicina. Tot comença com si fos una història de Dickens traslladada a l'Edat Mitjana, amb una Anglaterra de gent pobra atacada per malalties i supersticions. El protagonista ha de quedar-se amb un venedor ambulant (Stellan Skargaard, "Els fantasmes de Goya"), que ofereix remeis miraculosos contra malalties, anant amb el seu carro ambulant, i separar-se de la seva família. Amb ell viurà moltes aventures vagant de poble en poble, però en fer-se gran, vol aprendre molt més de Medicina, i decideix fer un llarg viatge cap a Ispahan, a Pèrsia. Després d'aventures arriscades i fins i tot una letal tempesta de sorra, arriba cap a la ciutat i coneix el prestigiós doctor Ibn Sina ( Ben Kingsley ). També coneixerà al estrafolari Xa Ala ad-Daula (Olivier Martínez). Abans, al desert, va conèixer a la bella Rebeca (Emma Rigby), de la qual s'enamorarà, i en arribar a la ciutat, en trobar-se-la novament, descobrirà que es casarà amb un ric local. Enamoriscaments, passions, Ciència i fonamentalisme religiós es barregen des de llavors. El fonamentalisme, pels aiatol làs locals, enemics de la Ciència i de tot el que qüestioni l'autoritat religiosa de l'Islam. Tot està correctament ambientat, des de la sòrdida Edat Mitjana anglesa fins a la més sofisticada ciutat d'Ispahan, amb alguns impressionants paisatges presentats amb profunditat de camp que semblen reconstruïts amb ordinador. El repartiment, correcte, on Ben Kingsley és el rei de la funció, molt més que el mateix protagonista. I la direcció, notable, serveix perquè les dues hores i mitja de metratge siguin amenes, encara que no ens deixi gaire empremta finalment i ens sembli tot ja una mica vist. Encara més, la confrontació Ciència-Religió ja l'havíem vist, i millor plantejada, a "Àgora" d'Alejandro Amenábar.

EL METGE : * * *







CHAMPAGNE de Alfred Hitchcock









La Filmoteca Española de Madrid cada mes dedica ciclos en su programación a directores o actores, conocidos o poco conocidos, o de facetas poco conocidas de los mismos. Esta vez nos ha ofrecido un ciclo de la primera etapa de Alfred Hitchcock, cuando en su Inglaterra natal empezó en el cine mudo. No todo eran todavía películas de suspense e intriga. Aquí tenemos una que era más una especie de comedia romántica con un cierto toque de enredo, con actores desconocidos para los cinéfilos actuales. La acción salta de Nueva York a Paris y a Londres. No obstante, Hitchcock, como era siempre su interés, narra todo con un cierto toque de suspense, aunque todavía no había llegado a la maestría ya demostrada con la entrada del cine sonoro y sobre todo cuando en 1940 se mudó definitivamente a Hollywood. Habla de una hija de un importante potentado americano, que en un viaje en barco a Europa se enamora de un joven, lo cual no es visto con buenos ojos por el padre, que ideará un maquiavélico plan para escarmentar a la hija (Betty Balfour). Este es uno de los toques típicos de toda la carrera de Hitchcock, la tendencia al sarcasmo, que se aprecia sobre todo en sus películas con toques de comedia. Aquí, lo más destacable es el vestuario y el cambio de ambientes, pasando del inglés al más sofisticado parisino, el elegante en un barco lujoso e incluso el pobre en una casa mísera. No impacta como en las obras maestras posteriores de Hitchcock, pero resulta una comedia romántica agradable.

CHAMPAGNE: * * *

"CHAMPAGNE" d'Alfred Hitchcock

La Filmoteca Espanyola de Madrid cada mes dedica cicles dins la seva programació a directors o actors, coneguts o poc coneguts, o de facetes poc conegudes dels mateixos. Aquesta vegada ens ha ofert un cicle de la primera etapa d'Alfred Hitchcock, quan a la seva Anglaterra natal va començar al cinema mut. No tot eren encara pel.lícules de suspens i intriga. Aquí tenim una que era més aviat una mena de comèdia romàntica amb un cert toc d'embolics, amb actors desconeguts per als cinèfils actuals. L'acció salta de Nova York cap a París i a Londres. No obstant això, Hitchcock, com era sempre el seu interès, narra tot amb un cert toc de suspens, tot i que encara no havia arribat al mestratge ja demostrat amb l'entrada del cinema sonor i sobretot quan el 1940 es va mudar definitivament cap a Hollywood. Parla d'una filla d'un important potentat americà, que en un viatge en vaixell cap a Europa s'enamora d'un jove, cosa que no és vista gens amb bons ulls pel pare, que idearà un maquiavèl lic pla per escarmentar la filla (Betty Balfour). Aquest és un dels tocs típics de tota la carrera de Hitchcock, la tendència al sarcasme, que s'aprecia sobretot en les seves pel lícules amb tocs de comèdia. Aquí, el més destacable és el vestuari i el canvi d'ambients, passant de l'anglès al més sofisticat parisenc, l'elegant dins un vaixell luxós i fins i tot el pobre dins una casa miserable. No impacta com en les obres mestres posteriors de Hitchcock, però resulta una comèdia romàntica agradable.

CHAMPAGNE: * * *





domingo, 2 de marzo de 2014

“OPERACIÓN PALACE”, O CÓMO SE PUEDE MOSTRAR LA REALIDAD QUE QUERAMOS "OPERACIÓ PALACE", O COM SE’N POT MOSTRAR LA REALITAT QUE VULGUEM



Yo sigo casi todas las semanas el excelente programa de La Sexta TV “Salvados”, del periodista Jordi Evole, antes gracioso al servicio del programa de Andreu Buenafuente y ahora reconvertido en un Michael Moore a la catalana, denunciando todas las situaciones injustas que ve por doquier, desde la abusiva subida del recibo de la luz a la pena de muerte en Estados Unidos. Y lo hace de manera más modesta, quiero decir sin la imponente presencia de Moore, que quizá te intimida por su corpulencia, más que por los argumentos de sus documentales.



Pero Evole nos ha sorprendido en “Operación Palace”, un arriesgado documental, mejor dicho falso documental, sobre qué pudo pasar de verdad el 23 Febrero 1981. Si lo hizo así fue por que él quiere denunciar que 33 años después, aun no se han desclasificado los documentos secretos sobre aquellos días, para lo cual habrá que esperar aun muchos años más, sobre todo hasta que no viva ninguno de los implicados. Mucho menos se esperó para saber todo sobre el negro período del nazismo en Alemania.


Pero Evole muestra en su magnífico falso documental lo fácil que es manipular a la gente, y cómo yo mismo, que he visto de todo en la vida faltando seis meses para cumplir 50 años de edad, me estaba creyendo todo, incluso que José Luis Garci fuera el cineasta elegido para dirigir el supuesto falso golpe de Estado para mostrar al Rey como un santo. La televisión puede servir para hacer que la gente tenga las ideas o las costumbres que queramos, aunque claro, casi hay que tener suerte para que tenga éxito.



Me acuerdo de cómo manipulaba la televisión en la futurista “Fahrenheit 451”, en la genial adaptación de François Truffaut, de cómo la mujer del protagonista se sentía protagonista del programa de turno cuando no era así, con el presentador mirando a la pantalla como si hipnotizara al público.



O de Woody Allen, que en sus películas utiliza mucho el “falso documental”: en “Delitos y faltas”, su personaje, un fracasado director de documentales, tiene que hacer uno sobre su cuñado, un vanidoso y prepotente productor de mediocres telecomedias de gran éxito. Finalmente, él decide mostrar sólo el lado negativo del personaje, es decir, ver al cuñado gritando a todo el mundo como un dictador, acosando sexualmente a las actrices de sus series o comparándolo con Benito Mussolini intercalando uno de sus histriónicos discursos con uno del propio cuñado. Incluso llega a ridiculizarlo sincronizando su voz con una escena de una película de la Mula Francis.



Aquí hay otro ejemplo de manipulación, algo que algunos canales televisivos ejercen sobre todo cuando se trata de intereses políticos. En la TDT Party vemos ejemplos negativos a diario, desde tertulianos que se creen por encima del bien y del mal a otros obsesionados con la idea de “Catalunya mala y España buena”. O de muchas entrevistas que he visto en los telediarios, que se limitan a poner un par de frases de un entrevistado y nada más, como si ello fuera el tono general de lo que él dijo.



El arte de la manipulación es infinito, y en el cine o la Literatura vemos miles de ejemplos. Maestros como Dickens sabían mostrarnos a determinados personajes como interesantes o buenos para que el público se identificara con él, o a los “malos” o antipáticos con los suficientes matices para que los odiara, utilizando las palabras y las descripciones adecuadas. Por ello llorábamos con las desdichas de Oliver Twist como si las hubiéramos sufrido nosotros y odiábamos al antipático y tacaño Ebenezer Scrooge, deseando que sufriera un castigo sin redención, algo que le advertían en sueños los espíritus de la Navidad, diciendo que moriría completamente solo y abandonado. 



Muchas series televisivas manipulan el sentimiento del espectador con música melodramática si el “bueno” sufre alguna desdicha y recibe consuelo de amigos o progenitores.

O las espantosas películas de Chuck Norris con sus “malos” de caricatura, a los que no concede la menor oportunidad de que nos caiga bien... Los que queremos mostrar lo que creemos que sería bueno para nuestro país, tenemos ideas para ello, pero lo más importante es la objetividad y que sea creíble, incluso sólo lo segundo (lo primero siempre es superado por la subjetividad). Aunque cuando vemos caricaturizada a la Guardia Civil franquista, resulta ser más bien una visión más objetiva de lo que parece, muchos de sus miembros eran así, caricaturas de sí mismos. Y muchos hemos tenido que soportar aquellas caricaturas humanas.



"OPERACIÓ PALACE", O COM SE’N POT MOSTRAR LA REALITAT QUE VULGUEM


Jo segueixo gairebé totes les setmanes l’excel lent programa de La Sexta TV "Salvados", del periodista Jordi Évole, abans un graciós al servei del programa d'Andreu Buenafuente i ara reconvertit en una mena de Michael Moore a la catalana, denunciant totes les situacions injustes que hi veu per tot arreu, des de l’abusiva pujada del rebut de la llum a la pena de mort als Estats Units. I ho fa de manera més modesta, vull dir sense la imponent presència de Moore, que potser t’intimida per la seva corpulència, més que no pas pels arguments dels seus documentals.


Però Évole ens ha sorprès a "Operació Palace", un arriscat documental, millor dit fals documental, sobre què va poder passar de debò el 23 febrer 1981. Si ho va fer així va ser perquè ell vol denunciar que, 33 anys després, encara no s'han desclassificat els documents secrets sobre aquells dies, per això caldrà esperar encara molts anys més, sobretot fins que no visqui cap dels implicats. Molt menys es va esperar per saber tot sobre el negre període del nazisme a l’Alemanya.


Però Évole ens mostra dins el seu magnífic fals documental com n’és de fàcil manipular a la gent, i com jo mateix, que he vist de tot a la vida faltant sis mesos per fer 50 anys d'edat, m'ho estava creient tot, fins i tot que José Luis Garci fos el cineasta triat per dirigir el fals cop d'Estat per a mostrar el Rei com un sant. La televisió pot servir per fer que la gent tingui les idees o els costums que vulguem, encara que, és clar, gairebé cal tenir sort perquè tingui èxit.


Recordo com manipulava la televisió en la futurista "Fahrenheit 451", dins la genial adaptació de François Truffaut, de com la dona del protagonista es sentia protagonista del programa de torn quan no era així, amb el presentador mirant cap a la pantalla com si hipnotitzés al públic.


O de Woody Allen, que en les seves pel lícules utilitza molt sovint el "fals documental": a "Delictes i faltes", el seu personatge, un fracassat director de documentals, ha de fer un dedicat al seu cunyat, un vanitós i prepotent productor de mediocres telecomèdies de gran èxit. Finalment, ell decideix mostrar només el costat negatiu del personatge, és a dir, veure el cunyat escridassant tothom com un dictador, assetjant sexualment les actrius de les seves sèries o comparant-lo amb Benito Mussolini, tot intercalant un dels seus histriònics discursos amb un del mateix cunyat. Fins i tot el ridiculitza tot intercalant la veu del cunyat amb una escena d’una pel.lícula de la Mula Francis.


Hi ha un altre exemple de manipulació, una cosa que alguns canals televisius fan sobretot quan es tracta d'interessos polítics. A la TDT Party veiem d’exemples negatius diàriament, des dels tertulians que es creuen per sobre del bé i del mal a d’altres obsessionats amb la idea de "Catalunya dolenta i Espanya bona". O de moltes entrevistes que he vist als telenotícies , que es limiten a posar un parell de frases d'un entrevistat i res més, com si això fos el to general d’allò que ell va dir.


L'art de la manipulació és infinit, i al cinema o la Literatura veiem milers d'exemples. Mestres com Dickens sabien mostrar-nos determinats personatges com a interessants o bons perquè el públic s'identifiqués amb ell, o als "dolents" o antipàtics amb els suficients matisos perquè els odiés, utilitzant les paraules i les descripcions adients. Per això ploràvem amb les desgràcies d'Oliver Twist com si les haguéssim patit nosaltres i ens hi odiàvem l’antipàtic i garrepa Ebenezer Scrooge, desitjant que patís un càstig sense redempció, cosa que li advertien en somnis els esperits del Nadal, dient-li que moriria tot sol i abandonat. 


Moltes sèries televisives manipulen el sentiment de l'espectador amb música melodramàtica si el "bo" pateix alguna desgràcia i rep consol d'amics o progenitors.
O les horribles pel lícules de Chuck Norris amb els seus "dolents" de caricatura, als quals no concedeix la menor oportunitat que ens caiguin bé... Els que volem mostrar el que creiem que seria bo per al nostre país, tenim idees per a això, però el més important és l'objectivitat i que sigui creïble, fins i tot només la segona (el primer sempre és superat per la subjectivitat). Encara que quan veiem caricaturitzada a la Guàrdia Civil franquista, resulta ser més aviat una visió més objectiva del que sembla, molts dels seus membres eren així, caricatures d'ells mateixos. I molts hem hagut de aguantar d’aquelles caricatures humanes.