QUISOCJO

Loading...

domingo, 2 de marzo de 2014

“OPERACIÓN PALACE”, O CÓMO SE PUEDE MOSTRAR LA REALIDAD QUE QUERAMOS "OPERACIÓ PALACE", O COM SE’N POT MOSTRAR LA REALITAT QUE VULGUEM



Yo sigo casi todas las semanas el excelente programa de La Sexta TV “Salvados”, del periodista Jordi Evole, antes gracioso al servicio del programa de Andreu Buenafuente y ahora reconvertido en un Michael Moore a la catalana, denunciando todas las situaciones injustas que ve por doquier, desde la abusiva subida del recibo de la luz a la pena de muerte en Estados Unidos. Y lo hace de manera más modesta, quiero decir sin la imponente presencia de Moore, que quizá te intimida por su corpulencia, más que por los argumentos de sus documentales.



Pero Evole nos ha sorprendido en “Operación Palace”, un arriesgado documental, mejor dicho falso documental, sobre qué pudo pasar de verdad el 23 Febrero 1981. Si lo hizo así fue por que él quiere denunciar que 33 años después, aun no se han desclasificado los documentos secretos sobre aquellos días, para lo cual habrá que esperar aun muchos años más, sobre todo hasta que no viva ninguno de los implicados. Mucho menos se esperó para saber todo sobre el negro período del nazismo en Alemania.


Pero Evole muestra en su magnífico falso documental lo fácil que es manipular a la gente, y cómo yo mismo, que he visto de todo en la vida faltando seis meses para cumplir 50 años de edad, me estaba creyendo todo, incluso que José Luis Garci fuera el cineasta elegido para dirigir el supuesto falso golpe de Estado para mostrar al Rey como un santo. La televisión puede servir para hacer que la gente tenga las ideas o las costumbres que queramos, aunque claro, casi hay que tener suerte para que tenga éxito.



Me acuerdo de cómo manipulaba la televisión en la futurista “Fahrenheit 451”, en la genial adaptación de François Truffaut, de cómo la mujer del protagonista se sentía protagonista del programa de turno cuando no era así, con el presentador mirando a la pantalla como si hipnotizara al público.



O de Woody Allen, que en sus películas utiliza mucho el “falso documental”: en “Delitos y faltas”, su personaje, un fracasado director de documentales, tiene que hacer uno sobre su cuñado, un vanidoso y prepotente productor de mediocres telecomedias de gran éxito. Finalmente, él decide mostrar sólo el lado negativo del personaje, es decir, ver al cuñado gritando a todo el mundo como un dictador, acosando sexualmente a las actrices de sus series o comparándolo con Benito Mussolini intercalando uno de sus histriónicos discursos con uno del propio cuñado. Incluso llega a ridiculizarlo sincronizando su voz con una escena de una película de la Mula Francis.



Aquí hay otro ejemplo de manipulación, algo que algunos canales televisivos ejercen sobre todo cuando se trata de intereses políticos. En la TDT Party vemos ejemplos negativos a diario, desde tertulianos que se creen por encima del bien y del mal a otros obsesionados con la idea de “Catalunya mala y España buena”. O de muchas entrevistas que he visto en los telediarios, que se limitan a poner un par de frases de un entrevistado y nada más, como si ello fuera el tono general de lo que él dijo.



El arte de la manipulación es infinito, y en el cine o la Literatura vemos miles de ejemplos. Maestros como Dickens sabían mostrarnos a determinados personajes como interesantes o buenos para que el público se identificara con él, o a los “malos” o antipáticos con los suficientes matices para que los odiara, utilizando las palabras y las descripciones adecuadas. Por ello llorábamos con las desdichas de Oliver Twist como si las hubiéramos sufrido nosotros y odiábamos al antipático y tacaño Ebenezer Scrooge, deseando que sufriera un castigo sin redención, algo que le advertían en sueños los espíritus de la Navidad, diciendo que moriría completamente solo y abandonado. 



Muchas series televisivas manipulan el sentimiento del espectador con música melodramática si el “bueno” sufre alguna desdicha y recibe consuelo de amigos o progenitores.

O las espantosas películas de Chuck Norris con sus “malos” de caricatura, a los que no concede la menor oportunidad de que nos caiga bien... Los que queremos mostrar lo que creemos que sería bueno para nuestro país, tenemos ideas para ello, pero lo más importante es la objetividad y que sea creíble, incluso sólo lo segundo (lo primero siempre es superado por la subjetividad). Aunque cuando vemos caricaturizada a la Guardia Civil franquista, resulta ser más bien una visión más objetiva de lo que parece, muchos de sus miembros eran así, caricaturas de sí mismos. Y muchos hemos tenido que soportar aquellas caricaturas humanas.



"OPERACIÓ PALACE", O COM SE’N POT MOSTRAR LA REALITAT QUE VULGUEM


Jo segueixo gairebé totes les setmanes l’excel lent programa de La Sexta TV "Salvados", del periodista Jordi Évole, abans un graciós al servei del programa d'Andreu Buenafuente i ara reconvertit en una mena de Michael Moore a la catalana, denunciant totes les situacions injustes que hi veu per tot arreu, des de l’abusiva pujada del rebut de la llum a la pena de mort als Estats Units. I ho fa de manera més modesta, vull dir sense la imponent presència de Moore, que potser t’intimida per la seva corpulència, més que no pas pels arguments dels seus documentals.


Però Évole ens ha sorprès a "Operació Palace", un arriscat documental, millor dit fals documental, sobre què va poder passar de debò el 23 febrer 1981. Si ho va fer així va ser perquè ell vol denunciar que, 33 anys després, encara no s'han desclassificat els documents secrets sobre aquells dies, per això caldrà esperar encara molts anys més, sobretot fins que no visqui cap dels implicats. Molt menys es va esperar per saber tot sobre el negre període del nazisme a l’Alemanya.


Però Évole ens mostra dins el seu magnífic fals documental com n’és de fàcil manipular a la gent, i com jo mateix, que he vist de tot a la vida faltant sis mesos per fer 50 anys d'edat, m'ho estava creient tot, fins i tot que José Luis Garci fos el cineasta triat per dirigir el fals cop d'Estat per a mostrar el Rei com un sant. La televisió pot servir per fer que la gent tingui les idees o els costums que vulguem, encara que, és clar, gairebé cal tenir sort perquè tingui èxit.


Recordo com manipulava la televisió en la futurista "Fahrenheit 451", dins la genial adaptació de François Truffaut, de com la dona del protagonista es sentia protagonista del programa de torn quan no era així, amb el presentador mirant cap a la pantalla com si hipnotitzés al públic.


O de Woody Allen, que en les seves pel lícules utilitza molt sovint el "fals documental": a "Delictes i faltes", el seu personatge, un fracassat director de documentals, ha de fer un dedicat al seu cunyat, un vanitós i prepotent productor de mediocres telecomèdies de gran èxit. Finalment, ell decideix mostrar només el costat negatiu del personatge, és a dir, veure el cunyat escridassant tothom com un dictador, assetjant sexualment les actrius de les seves sèries o comparant-lo amb Benito Mussolini, tot intercalant un dels seus histriònics discursos amb un del mateix cunyat. Fins i tot el ridiculitza tot intercalant la veu del cunyat amb una escena d’una pel.lícula de la Mula Francis.


Hi ha un altre exemple de manipulació, una cosa que alguns canals televisius fan sobretot quan es tracta d'interessos polítics. A la TDT Party veiem d’exemples negatius diàriament, des dels tertulians que es creuen per sobre del bé i del mal a d’altres obsessionats amb la idea de "Catalunya dolenta i Espanya bona". O de moltes entrevistes que he vist als telenotícies , que es limiten a posar un parell de frases d'un entrevistat i res més, com si això fos el to general d’allò que ell va dir.


L'art de la manipulació és infinit, i al cinema o la Literatura veiem milers d'exemples. Mestres com Dickens sabien mostrar-nos determinats personatges com a interessants o bons perquè el públic s'identifiqués amb ell, o als "dolents" o antipàtics amb els suficients matisos perquè els odiés, utilitzant les paraules i les descripcions adients. Per això ploràvem amb les desgràcies d'Oliver Twist com si les haguéssim patit nosaltres i ens hi odiàvem l’antipàtic i garrepa Ebenezer Scrooge, desitjant que patís un càstig sense redempció, cosa que li advertien en somnis els esperits del Nadal, dient-li que moriria tot sol i abandonat. 


Moltes sèries televisives manipulen el sentiment de l'espectador amb música melodramàtica si el "bo" pateix alguna desgràcia i rep consol d'amics o progenitors.
O les horribles pel lícules de Chuck Norris amb els seus "dolents" de caricatura, als quals no concedeix la menor oportunitat que ens caiguin bé... Els que volem mostrar el que creiem que seria bo per al nostre país, tenim idees per a això, però el més important és l'objectivitat i que sigui creïble, fins i tot només la segona (el primer sempre és superat per la subjectivitat). Encara que quan veiem caricaturitzada a la Guàrdia Civil franquista, resulta ser més aviat una visió més objectiva del que sembla, molts dels seus membres eren així, caricatures d'ells mateixos. I molts hem hagut de aguantar d’aquelles caricatures humanes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario