Yo sigo casi
todas las semanas el excelente programa de La Sexta TV “Salvados”, del
periodista Jordi Evole, antes gracioso al servicio del programa de Andreu
Buenafuente y ahora reconvertido en un Michael Moore a la catalana, denunciando
todas las situaciones injustas que ve por doquier, desde la abusiva subida del
recibo de la luz a la pena de muerte en Estados Unidos. Y lo hace de manera más
modesta, quiero decir sin la imponente presencia de Moore, que quizá te
intimida por su corpulencia, más que por los argumentos de sus documentales.
Pero Evole nos ha
sorprendido en “Operación Palace”, un arriesgado documental, mejor dicho falso
documental, sobre qué pudo pasar de verdad el 23 Febrero 1981. Si lo hizo así
fue por que él quiere denunciar que 33 años después, aun no se han
desclasificado los documentos secretos sobre aquellos días, para lo cual habrá
que esperar aun muchos años más, sobre todo hasta que no viva ninguno de los implicados.
Mucho menos se esperó para saber todo sobre el negro período del nazismo en
Alemania.
Pero Evole
muestra en su magnífico falso documental lo fácil que es manipular a la gente,
y cómo yo mismo, que he visto de todo en la vida faltando seis meses para
cumplir 50 años de edad, me estaba creyendo todo, incluso que José Luis Garci
fuera el cineasta elegido para dirigir el supuesto falso golpe de Estado para
mostrar al Rey como un santo. La televisión puede servir para hacer que la
gente tenga las ideas o las costumbres que queramos, aunque claro, casi hay que
tener suerte para que tenga éxito.
Me acuerdo de
cómo manipulaba la televisión en la futurista “Fahrenheit 451” , en la genial adaptación de François
Truffaut, de cómo la mujer del protagonista se sentía protagonista del programa
de turno cuando no era así, con el presentador mirando a la pantalla como si
hipnotizara al público.
O de Woody Allen,
que en sus películas utiliza mucho el “falso documental”: en “Delitos y
faltas”, su personaje, un fracasado director de documentales, tiene que hacer
uno sobre su cuñado, un vanidoso y prepotente productor de mediocres telecomedias
de gran éxito. Finalmente, él decide mostrar sólo el lado negativo del
personaje, es decir, ver al cuñado gritando a todo el mundo como un dictador,
acosando sexualmente a las actrices de sus series o comparándolo con Benito Mussolini
intercalando uno de sus histriónicos discursos con uno del propio cuñado. Incluso
llega a ridiculizarlo sincronizando su voz con una escena de una película de la
Mula Francis.
Aquí hay otro
ejemplo de manipulación, algo que algunos canales televisivos ejercen sobre
todo cuando se trata de intereses políticos. En la TDT Party vemos ejemplos
negativos a diario, desde tertulianos que se creen por encima del bien y del
mal a otros obsesionados con la idea de “Catalunya mala y España buena”. O de
muchas entrevistas que he visto en los telediarios, que se limitan a poner un
par de frases de un entrevistado y nada más, como si ello fuera el tono general
de lo que él dijo.
El arte de la
manipulación es infinito, y en el cine o la Literatura vemos miles de ejemplos.
Maestros como Dickens sabían mostrarnos a determinados personajes como
interesantes o buenos para que el público se identificara con él, o a los
“malos” o antipáticos con los suficientes matices para que los odiara,
utilizando las palabras y las descripciones adecuadas. Por ello llorábamos con
las desdichas de Oliver Twist como si las hubiéramos sufrido nosotros y
odiábamos al antipático y tacaño Ebenezer Scrooge, deseando que sufriera un
castigo sin redención, algo que le advertían en sueños los espíritus de la
Navidad, diciendo que moriría completamente solo y abandonado.
Muchas series
televisivas manipulan el sentimiento del espectador con música melodramática si
el “bueno” sufre alguna desdicha y recibe consuelo de amigos o progenitores.
O las espantosas
películas de Chuck Norris con sus “malos” de caricatura, a los que no concede
la menor oportunidad de que nos caiga bien... Los que queremos mostrar lo que
creemos que sería bueno para nuestro país, tenemos ideas para ello, pero lo más
importante es la objetividad y que sea creíble, incluso sólo lo segundo (lo
primero siempre es superado por la subjetividad). Aunque cuando vemos
caricaturizada a la Guardia Civil franquista, resulta ser más bien una visión
más objetiva de lo que parece, muchos de sus miembros eran así, caricaturas de
sí mismos. Y muchos hemos tenido que soportar aquellas caricaturas humanas.
"OPERACIÓ PALACE", O COM SE’N POT MOSTRAR LA
REALITAT QUE VULGUEM
Jo segueixo
gairebé totes les setmanes l’excel lent programa de La Sexta TV
"Salvados", del periodista Jordi Évole, abans un graciós al servei
del programa d'Andreu Buenafuente i ara reconvertit en una mena de Michael
Moore a la catalana, denunciant totes les situacions injustes que hi veu per tot
arreu, des de l’abusiva pujada del rebut de la llum a la pena de mort als
Estats Units. I ho fa de manera més modesta, vull dir sense la imponent
presència de Moore, que potser t’intimida per la seva corpulència, més que no
pas pels arguments dels seus documentals.
Però Évole ens ha
sorprès a "Operació Palace", un arriscat documental, millor dit fals
documental, sobre què va poder passar de debò el 23 febrer 1981. Si ho va fer
així va ser perquè ell vol denunciar que, 33 anys després, encara no s'han
desclassificat els documents secrets sobre aquells dies, per això caldrà
esperar encara molts anys més, sobretot fins que no visqui cap dels implicats.
Molt menys es va esperar per saber tot sobre el negre període del nazisme a
l’Alemanya.
Però Évole ens
mostra dins el seu magnífic fals documental com n’és de fàcil manipular a la
gent, i com jo mateix, que he vist de tot a la vida faltant sis mesos per fer
50 anys d'edat, m'ho estava creient tot, fins i tot que José Luis Garci fos el
cineasta triat per dirigir el fals cop d'Estat per a mostrar el Rei com un sant.
La televisió pot servir per fer que la gent tingui les idees o els costums que
vulguem, encara que, és clar, gairebé cal tenir sort perquè tingui èxit.
Recordo com
manipulava la televisió en la futurista "Fahrenheit 451", dins la
genial adaptació de François Truffaut, de com la dona del protagonista es
sentia protagonista del programa de torn quan no era així, amb el presentador
mirant cap a la pantalla com si hipnotitzés al públic.
O de Woody Allen,
que en les seves pel lícules utilitza molt sovint el "fals
documental": a "Delictes i faltes", el seu personatge, un fracassat
director de documentals, ha de fer un dedicat al seu cunyat, un vanitós i
prepotent productor de mediocres telecomèdies de gran èxit. Finalment, ell
decideix mostrar només el costat negatiu del personatge, és a dir, veure el
cunyat escridassant tothom com un dictador, assetjant sexualment les actrius de
les seves sèries o comparant-lo amb Benito Mussolini, tot intercalant un dels
seus histriònics discursos amb un del mateix cunyat. Fins i tot el ridiculitza
tot intercalant la veu del cunyat amb una escena d’una pel.lícula de la Mula
Francis.
Hi ha un altre
exemple de manipulació, una cosa que alguns canals televisius fan sobretot quan
es tracta d'interessos polítics. A la TDT Party veiem d’exemples negatius
diàriament, des dels tertulians que es creuen per sobre del bé i del mal a d’altres
obsessionats amb la idea de "Catalunya dolenta i Espanya bona". O de
moltes entrevistes que he vist als telenotícies , que es limiten a posar un
parell de frases d'un entrevistat i res més, com si això fos el to general d’allò
que ell va dir.
L'art de la
manipulació és infinit, i al cinema o la Literatura veiem milers d'exemples.
Mestres com Dickens sabien mostrar-nos determinats personatges com a interessants
o bons perquè el públic s'identifiqués amb ell, o als "dolents" o
antipàtics amb els suficients matisos perquè els odiés, utilitzant les paraules
i les descripcions adients. Per això ploràvem amb les desgràcies d'Oliver Twist
com si les haguéssim patit nosaltres i ens hi odiàvem l’antipàtic i garrepa
Ebenezer Scrooge, desitjant que patís un càstig sense redempció, cosa que li
advertien en somnis els esperits del Nadal, dient-li que moriria tot sol i
abandonat.
Moltes sèries televisives manipulen el sentiment de l'espectador amb
música melodramàtica si el "bo" pateix alguna desgràcia i rep consol
d'amics o progenitors.
O les horribles
pel lícules de Chuck Norris amb els seus "dolents" de caricatura, als
quals no concedeix la menor oportunitat que ens caiguin bé... Els que volem
mostrar el que creiem que seria bo per al nostre país, tenim idees per a això,
però el més important és l'objectivitat i que sigui creïble, fins i tot només
la segona (el primer sempre és superat per la subjectivitat). Encara que quan
veiem caricaturitzada a la Guàrdia Civil franquista, resulta ser més aviat una
visió més objectiva del que sembla, molts dels seus membres eren així,
caricatures d'ells mateixos. I molts hem hagut de aguantar d’aquelles
caricatures humanes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario