Conocemos a ciertos
políticos que tenían el Mundial de fútbol y la Eurocopa para distraer al pueblo
de problemas graves de la sociedad, que ellos son incapaces de arreglar. En un
país que conocemos bien, eso ha servido durante seis años, con una selección de
fútbol que fue capaz, con algunos cambios, de seleccionador incluido, de ganar
tres campeonatos seguidos, de despertar la admiración mundial, de todos los
elogios que acompañan al deporte en el éxito…
Pero este año, seguramente
coincidiendo con la decadencia lógica de muchos grandes jugadores que la
forman, ese éxito se ha convertido en terrible fracaso. Y ya se sabe cómo es la
gente cuando fracasas, que ya no te quieren tanto como antes. Esto no es nuevo,
ha pasado miles de veces en el deporte. Lo que pasa es que el país al que
aludimos ha utilizado tanto el fútbol (y de vez en cuando otros deportes) como
excusa que cuesta mucho que la gente muestre entusiasmo de verdad por otras
facetas de la vida, como la Cultura, ya que ahí parece que sólo se entusiasma
por películas lamentables que fomentan valores anticuados e incluso machistas,
o hacen reír con chistes vergonzosos que se quedaron anticuados hace decenios.
Me acuerdo de que cuando era niño pusieron por televisión la película
“Fahrenheit 451” de François Truffaut, adaptación de la novela de Ray Bradbury
sobre una sociedad totalitaria que prohibía leer y controlaba las mentes de sus
ciudadanos a través de la televisión, omnipresente en la trama. Al existir
Internet actualmente, ya no se podría controlar a los ciudadanos de la misma
manera, pues siempre encontrarán en la Red información alejada de la del
Gobierno dictatorial o democrático pero manipulador, como en países
aparentemente democráticos como Rusia.
También pasa que a los futbolistas
siempre se les ha querido vender como personas políticamente neutrales, que lo
suyo sólo es jugar al fútbol, y lo más “revolucionario” que hacen es ser
Embajadores de UNICEF. No digo que tomen partido por algún político o partido,
pues estos siempre te acabarán utilizando y explotando hasta que ya no les
sirvan, da lo mismo si es de derechas o de izquierdas. Sólo es que han hecho
creer tanto que alguien que le guste la Cultura con mayúsculas es un ser aburrido
y pedante cuya perorata no interesa a nadie, que ya es difícil hacer que la
gente de ese país piense lo contrario.
Si me preguntan sobre por qué esa
selección que parecía invencible ha fracasado, es por que los años no perdonan,
un tópico, pero es verdad. Los reflejos de sus grandes jugadores ya no
responden igual, ya no hay ideas, los jugadores y entrenadores contrarios ya se
conocen sus trucos, e incluso los otros países han renovado sus equipos, con
nueva gente más fresca y joven. Incluso la selección de un país al que la que
aludimos aquí ganó hace años, ha sido capaz de ganarla e incluso por goleada.
Hace falta, entonces, renovar el equipo, nuevos jugadores, nuevos entusiasmos,
etc.
Lo que le ha hecho mucho daño ha sido la utilización política descarada,
el creer que mientras la selección juegue, nadie se ocupará de denunciar un
desahucio de una familia pobre, ni un abuso de poder, ni a un político
corrupto. Eso es lo que quieren conseguir con esa nueva Ley de Seguridad
Ciudadana: volver a aquellas nefastas épocas que sólo podías ser crítico con la
sociedad a través del fútbol, a tratar los favores arbitrales a equipos como el
Real Madrid como si fueras víctima de una dictadura. Me refiero a años como
1965, claro.
S'HA ACABAT EL MUNDIAL, I ARA QUÈ, SENYORS POLÍTICS?
Coneixem a certs polítics que tenien el Mundial de
futbol i l'Eurocopa per distreure el poble de problemes greus de la societat,
els quals ells mateixos són incapaços d'arreglar. A un país que coneixem molt bé,
això ha servit durant sis anys, amb una selecció de futbol que va ser capaç,
amb alguns canvis, de seleccionador fins i tot, de guanyar tres campionats
seguits, de despertar l'admiració arreu del món, de tots els elogis que acompanyen
el esport dins l'èxit...
Però aquest any, segurament tot coincidint amb la
decadència lògica de molts grans jugadors que hi son, aquest èxit s’esdevé un
terrible fracàs. I ja se sap com és la gent quan fracasses, que ja no t’estimen
tant com abans. Això no és nou, ha passat milers de vegades a l'esport. El que passa
és que el país al qual al·ludim ha utilitzat tants cops el futbol (i de tant en
tant d’altres esports) com a excusa, que costa molt que la gent en mostri d’entusiasme
de debò per altres coses de la vida, com la Cultura, ja que aquí sembla que
només s'entusiasma per pel·lícules lamentables que fomenten valors antiquats i
fins i tot masclistes, o fan riure amb acudits vergonyosos que es van quedar
antiquats fa decennis.
Recordo que quan era petit van posar per televisió la pel·lícula
"Fahrenheit 451" de François Truffaut, adaptació de la novel·la de
Ray Bradbury sobre una societat totalitària que prohibia llegir i controlava
les ments dels seus ciutadans a través de la televisió, omnipresent dins la
trama. En existir Internet actualment, ja no es podria controlar els ciutadans
de la mateixa manera, ja que sempre trobaran a la Xarxa informació allunyada de
la del Govern dictatorial o democràtic però manipulador, com passa a països
aparentment democràtics com a Rússia.
També passa que als futbolistes sempre
se'ls ha volgut vendre com a persones políticament neutrals, que la seva tasca
només és jugar a futbol, i d’allò més "revolucionari" que fan és ser
Ambaixadors d'UNICEF. No dic que prenguin partit per algun polític o partit, ja
que aquests sempre els acabaran utilitzant i explotant fins que ja no els
serveixin, tant se val si és de dretes o d'esquerres. Només és que han fet
creure tant que algú que li agradi la Cultura amb majúscules és un ésser avorrit
i pedant que no interessa a ningú, que ja és difícil fer que la gent d'aquest
país pensi el contrari.
Si em pregunten sobre perquè aquesta selecció que
semblava invencible ha fracassat, és perquè els anys no perdonen, un tòpic,
però és del to cert. Els reflexos dels seus grans jugadors no hi responen igualment,
ja no hi ha idees, els jugadors i entrenadors contraris ja coneixen els seus
trucs, i fins i tot els altres països han renovat els seus equips, amb nova
gent més fresca i jove. Fins i tot la selecció d'un país al qual la qual al·ludim
aquí va guanyar fa anys, ha estat capaç de guanyar-la i fins i tot per
golejada. Cal, llavors, renovar l'equip, nous jugadors, nous entusiasmes, etc.
El que li ha fet molt de mal ha estat la utilització política descarada, el
creure que mentre la selecció jugui, ningú s'ocuparà de denunciar un
desnonament d'una família pobra, ni un abús de poder, ni un polític corrupte.
Això és el que volen aconseguir amb aquesta nova Llei de Seguretat Ciutadana:
tornar a aquelles nefastes èpoques que només podies ser crític amb la societat
a través del futbol, a mirar els favors arbitrals a equips com el Reial Madrid
com si fossis víctima d'una dictadura. Em refereixo a anys com 1965, és clar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario