LA V CATALANA TODO UN ÉXITO, INCLUSO DESDE EL PUNTO DE VISTA ARTÍSTICO LA V CATALANA TOT UN ÈXIT, FINS I TOT DES DEL PUNT DE VISTA ARTÍSTIC

Como con las manifestaciones anteriores, no sabemos si llegará a buen puerto lo que las gentes entusiastas desean. La V catalana ha sido un éxito rotundo, incluso si la miramos desde el punto de vista artístico. Y lo admirable es que ha sido concebida de manera pacífica, no hemos tenido que acudir a actitudes que recordarían a las famosas revoluciones que el mundo aún recuerda, como la francesa (la más beneficiosa para la Humanidad), con la rebelión del pueblo y la toma de la Bastilla parisina en 1789. La ceguera del Gobierno central y los medios de comunicación que le apoyan es la de siempre, incluso cuando el otro Gobierno que algunos de esos medios apoyaban era denunciado y atacado desde el extranjero, aunque encontrara ocasionalmente el apoyo del Vaticano (antes del Concilio Vaticano II) y de los Estados Unidos cuando el Presidente era republicano (los Presidentes demócratas Roosevelt, Kennedy y Johnson se negaron incluso a visitar la España franquista). Si hubieran hecho caso a lo que Catalunya proponía hace años, sería otra cosa, pero como son incapaces de ver más allá de sus narices, incluso cuando salen al extranjero parecen incapaces de adaptarse siquiera al sentido del humor del país visitado (como pasó con los guiñoles de Canal + Francia, que sólo practicaba un humor satírico muy francés, pero ellos lo captaron como un ataque a su presunta superioridad), les pasa lo que pasa, que Catalunya ve que no es tenida en cuenta, que niegan incluso el atropello que ella sufrió hace ya tres siglos, y quiere buscarse la vida por su cuenta. A los responsables de la elaboración de la V les felicito, debió ser un inmenso esfuerzo coreográfico, para alinear perfectamente las filas con cada color, amarillo, rojo, amarillo y rojo. Es una manera estupenda de reivindicar algo de tal manera que pueda ser recordado, más allá de la típica manifestación de pancartas de protesta. Si el año pasado la Vía Catalana también tenía el mismo estilo artístico y estético, con el mérito de incluir a gentes de diversa procedencia (razas, religiones, clase social…), la V ha tenido el mismo mérito. Y lo que tiene que venir en dos meses, es lo más arriesgado, pues mientras a Escocia se le ha dado la oportunidad de expresarse, sea cual sea el resultado, y hace años a Québec se le dio hasta dos veces la misma oportunidad (con dos veces la victoria del “NO”), a Catalunya se le quiere negar. Si tanto miedo tienen de que la mayoría vote “SÍ”, pues hagan campaña con la misma naturalidad que los del “SÍ” para pedir “NO”. Eso es lo que hacen los británicos en Escocia, no amenazan a los escoceses con represalias o les denigran en su dignidad humana. Les ofrecen incluso más autonomía, y la Reina Isabel II se declara neutral. Aquí, Catalunya tiene que soportar auténticos insultos de gente mezquina, presuntos periodistas que fusilarían a su propio padre e incluso algunas gentes que desearían una “limpieza étnica” en Catalunya. Una campaña tan torpe que el Gobierno hace poco llegó a vetar la presentación en holandés de la novela “Victus” del escritor catalán Albert Sánchez Piñol sobre los hechos de 1714, obsesionado como está con todo aquello que se salga de su manera de ver la Historia. Pues si se comportan así, se me ocurre que podrían vetar libros como el del autor francés Max Gallo sobre Napoleón Bonaparte, en el que se basó la gran serie televisiva sobre el Emperador, ya que en él, al hablar de la Guerra de la Independencia de 1808-1814, los guerrilleros españoles eran presentados casi como de Al Qaeda o de Estado Islámico, mientras que las tropas napoleónicas eran como los americanos en Iraq contra Sadam Hussein, que venían a salvarlos de un tirano. Un libro, por cierto, que Soraya Sáenz De Santamaría dijo haber leído y que no le gustó nada, pero no habló de vetarlo. Catalunya, tan pacífica, un día se cansará de aguantar todo esto, pero ha demostrado paciencia, incluso demasiada, que algún día se agotará. Leí en Internet que esto sería algo así: decir “Odio a los catalanes y no quiero que se independicen” es como “Odio a mi pareja y quiero convivir con ella el resto de mi vida”. Sin amor no se puede convivir, por eso existe el divorcio, o si no, recurrir a lo más antiguo, amantes, que en el caso catalán sería tratar con otros países por su cuenta. Si quieren arreglar esto, ya saben cómo hacerlo, pero no les interesa dialogar, pues ellos sólo lo harían si la chica se fuera con ellos sí o sí, no cuando no saben seguro si se ella irá con ellos o preferirá a otro. Se creen que resolverán lo de Catalunya como cuando hay que ligarse como sea a una tía buena, aunque tengan que mentirla para que acabe en sus brazos o en la cama, cualquier cosa antes de que acabe con cualquier otro, aunque ese otro sea su mejor amigo. Y eso no sería tan bonito de ver artísticamente como la V; sería una película hortera como “¿Quién se acuesta con mi mujer?”

LA V CATALANA TOT UN ÈXIT, FINS I TOT DES DEL PUNT DE VISTA ARTÍSTIC

Com va passar amb les manifestacions anteriors, no sabem si arribarà a bon port això que les gents entusiastes desitgen. La V catalana ha estat un èxit rotund, encara que ens la mirem des del punt de vista artístic. I l’admirable és que ha estat concebuda de manera pacífica, no hem hagut d'imitar actituds que recordarien a les famoses revolucions que tot arreu encara en recorda, com la francesa (la més beneficiosa per l’Humanitat), amb la rebel lió del poble i la presa de la Bastilla parisenca el 1789. La ceguesa del Govern central i els mitjans de comunicació que li donen suport és la de sempre, fins i tot quan l'altre Govern que alguns d'aquests mitjans donaven suport fa anys era denunciat i atacat des de l'estranger, tot i que trobés ocasionalment el suport del Vaticà (abans del Concili Vaticà II) i dels Estats Units quan el President era republicà (els Presidents demòcrates Roosevelt, Kennedy i Johnson es van negar a visitar l'Espanya franquista). Si haguessin fet cas al que Catalunya proposava fa anys, això seria una altra cosa, però com són incapaços de veure més enllà dels seus nassos, fins i tot quan surten a l'estranger semblen incapaços d'adaptar-se tan sols al sentit de l'humor del país visitat (com els va passar amb els guinyols de Canal + França, que només feia un humor satíric molt francès, però ells ho van captar com un atac a la seva presumpta superioritat), els passa el que passa, que Catalunya veu que no és tinguda en compte gens, que la neguen fins i tot l'atropellament que ella va patir fa ja tres segles, i vol buscar-se la vida pel seu compte. Als responsables de l'elaboració de la V els felicito, va haver de ser un immens esforç coreogràfic, per alinear perfectament les files amb cada color, groc, vermell, groc i vermell. És una manera bonica de reivindicar una cosa de tal manera que pugui ser recordat, més enllà de la típica manifestació de pancartes de protesta. Si l'any passat la Via Catalana també tenia el mateix estil artístic i estètic, amb el mèrit d'incloure-hi gent de diversa procedència (races, religions, classe social...), la V ha tingut el mateix mèrit. I el que ha de venir en dos mesos, és el més arriscat, ja que mentre a Escòcia se li ha donat l'oportunitat d'expressar-se, sigui qual sigui el resultat, i fa anys al Québec se li va donar fins a dues vegades la mateixa oportunitat (amb dues vegades la victòria del "NO"), a Catalunya se l’hi vol negar. Si tanta por tenen que la majoria voti "SÍ", doncs que facin campanya amb la mateixa naturalitat que els del "SI" per demanar "NO". Això és el que fan els britànics a Escòcia, no amenacen els escocesos amb represàlies o els denigren dins la seva dignitat humana. Els ofereixen fins i tot més autonomia, i la Reina Elisabet II es declara neutral. Aquí, Catalunya ha de suportar veritables insults de gent mesquina, presumptes periodistes que afusellarien al seu propi pare i fins i tot algunes gents que desitjarien una "neteja ètnica" a Catalunya. Una campanya tan maldestre que el Govern fa poc va arribar a vetar la presentació en holandès de la novel la "Victus" de l'escriptor català Albert Sánchez Piñol sobre els fets del 1714, obsessionat com està amb tot allò que se’n surti de la seva manera de veure la Història . Doncs si es comporten així, se m'acut que podrien vetar llibres com el de l'autor francès Max Gallo sobre Napoleó Bonaparte, en el qual es va basar la gran sèrie televisiva sobre l'Emperador, ja que dins ell, en parlar de la Guerra del Francès de 1808-1814, els guerrillers espanyols eren presentats gairebé com d'Al-Qaida o d'Estat Islàmic, mentre que les tropes napoleòniques eren com els americans a l'Iraq contra Saddam Hussein, que venien a salvar-la d'un tirà. Un llibre, per cert, que la Soraya Sáenz De Santamaría va dir que havia llegit i que no li va agradar gens, però no va parlar de vetar-lo. Catalunya, tan pacífica, un dia es cansarà d'aguantar tot això, però ha demostrat paciència, fins i tot massa, que algun dia s'esgotarà. Vaig llegir a Internet que això seria una cosa així: dir "M’odio els catalans i no vull que s'independitzin" és com "M’odio a la meva parella i vull conviure amb ella la resta de la meva vida". Sense amor no es pot conviure, per això existeix el divorci, o si no, recórrer a d’allò més antic, els amants, que dins el cas català seria tractar-ne amb altres països pel seu compte. Si volen arreglar això, ja saben com fer-ho, però no els interessa dialogar gens, ja que ells només ho farien si la noia s'anés amb ells sí o sí, no pas quan no saben segur si ella se n’anirà amb ells o preferirà anar-se amb un altre. Es pensen que resoldran això de Catalunya com quan cal lligar-se com sigui a una noia maca, tot i que hagin de mentir-la perquè acabi en els seus braços o al llit, qualsevol cosa abans que acabi amb qualsevol altre, encara que aquest altre sigui el seu millor amic. I això no seria tan bonic de veure artísticament com la V; seria una pel lícula hortera com "Qui es fica al llit amb la meva dona?"